TIPI: Tècnica d’identificació de les pors inconscients – LUC NICON
Es tracte, de fet, de considerar les pors com la clau dels patiments emocionals, sabent que són elles les que determinen els reflexos més forts de defensa: la fugida, la inhibició, l’agressivitat i, de forma inesperada, la presa de control.
A més, per tenir por, hem d’admetre que abans ja havíem experimentat una primera situació desagradable. Aquesta primera experiència és la que s’ha de trobar per desactivar els comportaments que indueix.
Sense saber encara amb certesa el mecanisme biològic, els resultats obtinguts sobre un gran nombre de persones mostren que, quan es reviu una situació que té com a resposta una reacció de por, aquesta última es desactiva si la deixem evolucionar fins al final.
També cal que aquest «reviure» no sigui una projecció intel·lectual, sinó una realitat emocional que es connecta directament amb la nostra part sensorial. En altres paraules, és a través de les seves sensacions físiques i no amb el seu intel·lecte que s’ha de buscar l’origen de la por. I això és sovint tota la dificultat de la tècnica, ja que estem acostumats més a pensar que a sentir.
No obstant això, a través dels seus sentits, tothom pot tornar a les petjades més antigues de les pors que, en la majoria dels casos, resulten ser les més determinants. Encara més, és possible tornar a connectar amb molts esdeveniments ocorreguts durant el part i fins i tot al ventre maternal.
Moltes de les pràctiques terapèutiques ja han seguit més o menys parcialment aquest camí. De fet, sembla que l’èxit de TIPI estigui amb l’assemblatge dels quatre principis determinants següents:
La por
La por es defineix com una emoció sentida en presència o en la perspectiva d’un perill. En les seves formes primàries, la por es presenta segons dos tipus de manifestacions: la por passiva caracteritzada pels fenomens d’inhibició, paràlisi, i la por activa marcada pel pànic verbal o d’acció.
Les reaccions davant d’un possible perill tenen una influència i una aparença molt diversa: l’aprensió, l’estrès, la por, la preocupació, l’ansietat, l’angoixa i/o la paràlisi. Tots aquestes reaccions vénen d’un sentiment d’impotència davant els perills d’un món que es veu amenaçant.
El terme «perill» ha de ser entès en el sentit més fort, és a dir, com una confrontació amb la mort. Aquesta comparació pot ser directa (mort física) o indirecta (pèrdues físiques o relacionals que poden disminuir les possibilitats de supervivència).
En el nostre enfocament, el concepte de la confrontació amb la mort és crucial. A través de la manifestació de la por es tracte, en efecte, de buscar el perill que la va generar.
En els casos de patologies greus o en tots els casos de fòbies aquesta investigació ens porta al període prenatal o al propi naixement i sempre és una confrontació directa amb la pròpia mort, que s’identifica com a responsable del patiment. Ja es tracti d’una falta d’oxigen, una ingesta nutricional inadequada, enverinament, disfuncionament intern o d’una molèstia externa causant restriccions o sensacions físiques difícils de superar, de fet és en l’etapa de supervivència més bàsica quan s’alimenten les pors que generen els patiments emocionals més obstinats.
Per descomptat, el «perill» inicial responsable de la por es pot comparar amb l’esdeveniment traumàtic generalment buscat pels terapeutes, però aquesta investigació està normalment tenyida de matisos psicològics, i això comporta una perspectiva essencialment relacional sobre l’esdeveniment .
Per exemple en una consulta terapèutica, si un fetus ha viscut amb un bessó que no va sobreviure, el trauma provocat, si s’identifica, s’analitzarà segons implicacions essencialment relacionals (sentiment d’angoixa, la solitud o l’abandonament, la relació de fusió amb l’entorn, incapacitat per viure relacions llargues o, per contra, assumir les ruptures, etc.).
El mateix esdeveniment abordat a través de manifestacions de la por (TIPI) pot conduir, per exemple, a reviure una pèrdua de consciència provocada pel fenomen de succió particularment fort que acompanya a l’evacuació del bessó.
A l’abordar les sensacions repulsives causades per la situació, és el risc físic sofert per la persona que es posa en relleu, mentre que analitzant psicològicament la seva relació amb el cas, és la interdependència emocional de la persona amb l’entorn la que es desenvolupa.
Del costat físic, la desaparició del bessó apareix com un fet violent que posa en perill la supervivència física de l’altre bessó. Del costat psicològic, aquesta pèrdua es veu sobretot com una manca afectiva difícil de superar.
De fet, sembla evident que es tracta de la sensació física experimentada durant un esdeveniment particularment desagradable la que indueix l’impacte psicològic advers. Posteriorment, quan la introspecció s’atura en aquest impacte psicològic s’evita que es vagi al nucli del patiment físic i aquest roman actiu en la memòria del cos.
Encara que, òbviament, estem més còmodes en un enfocament psicològic, si parlem de curació les sensacions físiques ens porten a resultats molt més avantatjosos.
La sensació física
Investigar l’origen del sofriment a través de les manifestacions de la por ens permet confiar en les sensacions físiques que són concretes i fàcilment identificables.
Una persona incòmoda en presència de foc pot, sense cap dificultat, descriure el que sent en el seu cos en aquell moment. Per exemple, es pot sorprendre, «escoltant» el seu cos, de sentir un fort dolor a l’espatlla i el braç, com si algú la desequilibrés violentament tirant cap enrere. Aquesta sensació portarà, potser, a la persona a identificar una situació en què el foc no és en cap cas responsable de la seva por: quan era un nadó, un adult la va, sens dubte, agafar-la amb força per evitar que es cremés i, desprès, el temor que sentia cada vegada a l’aproximar-se a un foc no era de cremar-se sinó de ser violentament agredida i desequilibrada. Per descomptat, una altra persona descriurà de manera totalment diferent les sensacions que sorgeixen en una situació igualment tan personal.
A més, aquest l’exemple il·lustra com es grava la por als nostres cossos durant un esdeveniment desagradable: la sensació física experimentada en el moment de l’accident s’emmagatzema de manera que sempre està a punt per ressorgir.
Posteriorment, es manifesta de manera idèntica en totes les situacions percebudes, sovint inconscientment, semblants a aquella primera situació.
És aquesta traça sensorial la que proporciona la capacitat de superar de manera fiable i amb precisió l’esdeveniment original. Per fer això, és tracte simplement de deixar-se portar per aquesta memòria sensorial: tothom sap, de manera naturalment, «recordar» amb el seu cos.
A Mali, per exemple, les persones que van fer aquest experiment, van connectar de seguida «amb les sensacions» sense cap pressió, de manera que es va deixar anar a dins els cossos per les seves pors.
A Occident, per desgràcia, la majoria de persones s’enfronten a les seves pors utilitzant el seu intel·lecte en lloc «d’escoltar» els seus cossos. Per tant, els hem d’ajudar a posar el seu mode analític en espera per deixar que s’imposen les seves sensacions.
S’han proposat diverses pràctiques per assolir aquest estat. El TIPI, la tècnica adoptada aquí té l’avantatge de ser molt simple i ràpida d’implementar (s’instal·la conversant de forma natural) i no indueix a cap dependència (les persones estan totalment despertes i conserven plenament el seu lliure arbitri).
Aquesta «reconnexió física» amb l’esdeveniment original és crucial: és fa evident a través de tots els casos estudiats que és el requisit previ perquè la por pugui ser desactivada.
L’enfocament intel·lectual no provoca cap canvi. Si una persona té un nus a la gola, si li falta l’aire i se sent com frenada cada vegada que ha de passar pel que ella creu un obstacle, fins al punt que ha de fer moviment estranys per evitar-los, no és perquè s’assabenti que va néixer amb el cordó umbilical al voltant del coll, fet que va dificultar el seu naixement, el que farà que estigui fora de perill.
No obstant això, fins i tot si no aconsegueix identificar intel·lectualment l’esdeveniment que és l’origen de les seves dificultats, el sol fet de reviure les sensacions experimentades durant aquest moment crític pot ser suficient per calmar les seves pors.
Dit d’una altre manera, comprendre sense reviure les sensacions no alleuja el sofriment, mentre que reviure les sensacions sense necessitat de comprensió permet la seva curació. Aquesta veritat ha de romandre de manera constant.
Tot i que la temptació és gran, en el cas de casos semblants, el fet de confeccionar una llista de perfils psicològics i normes de comportament basades en esdeveniments viscuts per la gent, com exercici intel·lectual, no fa res en termes de curació.
Aquest enfocament és fins i tot perillós: cada cas és únic i descuiden les sensacions particulars que se li atribueix a costa d’una explicació estereotipada que sovint condueix a una mala interpretació.
La passivitat
En un enfocament sensorial, la principal dificultat és acceptar la passivitat. No hi ha res a fer, res a desitjar, res a entendre, res a interpretar, tan sols sentir físicament i deixar-se portar pel que se sent. Només es tracte de ser un espectador que navega per les seves sensacions físiques i sensorials sense cap objectiu particular i sense prejudicis sobre les imatges, sons, textures, olors i sabors que han deixat les seves petjades susceptibles ara de manifestar-se de nou.
La passivitat, també és vàlida pel qui acompanya al pacient. De fet, amb l’enfocament proposat en aquesta tècnica, l’única ajuda que pot aportar l’acompanyant és la de permetre al pacient poder connectar i mantenir-se ocupat amb les seves sensacions.
En general, el terapeuta dóna suport a les persones que ho necessiten. Ell és qui sap i qui cuida. El resultat llavors es basa principalment en el coneixement i la capacitat personal del terapeuta per posar-ho en pràctica. Per contra, aquí, es tracte que cadascú trobi sol el seu camí. El sol fet de ser testimoni, de no voler res, de no saber res, es la condició indispensable perquè el fràgil fil de les sensacions es pugui desenrotllar adequadament.
Durant una sessió no és estrany que, després d’un curta posada en marxa, no hi hagi cap més intercanvi de frases fins el final. Per que quedi perfectament clar, l’única habilitat requerida pel qui ajuda és, si és necessari, saber fer desconnectar l’intel·lecte resistent del pacient. De fet no es requereix cap coneixement mèdic.
En aquest sentit, l’ús d’aquesta tècnica no desplaça la teràpia, sinó que és més com un entrenament en l’ús de la nostra memòria sensorial. Però contràriament al que es podria suposar a primera vista, la simplicitat de tècnica no fa que sigui senzilla. De fet, no és fàcil no ser l’estrella, d’acceptar sense saber, de ser simplement un acompanyant discret que permet a tots aventurar-se en si mateixos fins a la seva curació.
La passivitat també està present en la curació perquè, de nou, es tracte de deixar fer. Sembla que la simple reconnexió sensorial, de forma conscient, amb l’origen del sofriment és suficient per desactivar-lo. Cap cura o tractament específic, cap condicionament psicològic, cap acte simbòlic. De fet és millor evitar la intel·lectualització de les sensacions percebudes durant la sessió per evitar alentir la pròpia curació natural i espontània.
La curació
La curació és total, completa. No hi pot haver mitges tintes: és tot o res. La por desapareix quan la seva font s’ha revisitat sensorialment. Si, en certs casos, la por segueix activa després d’una primera introspecció sensorial, les noves sensacions que apareixen són diferents i serveixen de suport per anar més cap el fons de la por. Es lògic que, des de l’esdeveniment que va crear la por inicial, es succeeixen moltes situacions similars que s’apilen entre elles i amplifiquen la pròpia por.
Per anar al cor de la por sensorial, de vegades cal enfrontar-se amb l’escorça i les capes següents. Evidentment, sabem que arribem al destí quan la por ja no es manifesta més. I si la por desapareix els comportaments que generava també cessen.
Aquesta curació sistemàtica, en l’estat actual del nostre enfocament té certs límits. De fet, la desaparició del sofriment es torna molt incert si aquest dolor s’acompanya d’una malaltia física o comportament compulsiu (anorèxia, la tartamudesa, TOC).
En molts casos però, tan emocionalment com físicament, el resultat és espectacular. Altres vegades, sense saber el motiu el resultat no funciona bé. A més a més, amb aquesta tècnica, només el patiment emocional i sense complicacions físiques es pot resoldre adequadament : fòbies, depressió crònica, inhibicions, irritabilitat, ansietat i obsessions.