Com a mestra poder acompanyar als infants a què prenguin consciència de les seves emocions i les puguin escoltar és un regal. I també ho és per a ells.
Com podem educar deixant de banda un tema tan important com el cos i les seves sensacions? És completament revelador per a molts adults entendre que darrere una por, inseguretat, ràbia, tristesa, gelosia etc s’amaguen un cúmul de sensacions físiques que necessiten ser tingudes en compte si es volen superar de manera definitiva aquests malestars emocionals.
I és precisament aquí on comença el meu acompanyament. Guiar l’infant perquè sigui observador del que està vivint al seu cos.
Per aconseguir-ho necessita, durant uns pocs minuts, algú que l’ajudi a mantenir l’atenció interior i li doni l’espai per a que pugui fer-ho fins que les sensacions desagradables es calmin del tot. I un cop fet, sovint tornen a jugar com si res hagués passat, o senzillament desapareix l’enuig, o es posen a fer allò que uns minuts abans els feia por i no eren capaços de fer.
Soc conscient que per a ells molts cops és la primera vegada que un adult té en compte el que ells senten per dins sense entrar en raonament, explicacions o preguntes sobre què ha passat, què cal que faci o com cal que es comporti.
I amb la pràctica es torna com un joc, un exercici, i finalment una capacitat integrada que els acompanyarà tota la vida.