Donar-se compte – Experiència directa
La majoria de nosaltres no vivim experiències directes, sempre estem lluny d’aquest estat de presència, per això sovint ens preguntem… Qui observa? Què observem? Què volem observar? Qui se’n dóna compte de l’observat?
Es evident que aquestes preguntes són errònies oi? Perquè en el moment de l’experiència no existeix una persona que se’n doni compte i tampoc un objecte del qual la persona se’n doni compte. NO HI HA NI OBSERVADOR NI COSA OBSERVADA, SOLS HI HA L’EXPERIÈNCIA.
Normalment per nosaltres és molt difícil viure en aquest estat, perquè requereix molta flexibilitat i senzillesa, un grau alt de sensibilitat que és impossible d’assolir quan sols busquem resultats, èxit o poder, quan volem aconseguir alguna cosa, quan planifiquem i busquem avantatges. I tot això ens genera frustració.
La persona que no demana res, que no busca un fi o un resultat amb totes les implicacions que això comporta, aquesta persona viu una experiència directa i contínua i aleshores tot té un moviment, un significat, res és vell, res està sense vida , res es repeteix , perquè “el que és” mai es vell, sempre és únic, nou i diferent. Lo vell genera residus en forma de records, és l’observador que es separa de l’observat, de la pròpia experiència.
Ho podeu comprovar vosaltres mateixos de manera simple i fàcil. La propera vegada que estigueu disgustats, gelosos, que sentiu cobdícia, violència, angoixa, o el que sigui, en aquell moment “un mateix” no existeix, sols hi ha l’estat “del que és”… però en el següent segon, en el següent moment ja ho cataloguem i ho anomenem com “gelosia”, “enuig”, “cobdícia”, “angoixa”, etc. de manera que immediatament creem i diferenciem l’observador i l’observat, l’experimentador i allò experimentat.
Sempre que apareix l’experimentador i la cosa experimentada, l’experimentador intenta modificar l’experiència, canviar-la, recordar coses relacionades amb ella, etc., i d’aquesta manera crea la divisió entre ell mateix i allò experimentat. Altrament, si no anomenem aquest sentiment, que no significa que no busquem un resultat, si no condemnem i simplement observem aquest sentiment en silenci, aleshores veurem que en aquests estat de percepció, d’experiència directa, no hi ha observador ni observat, perquè ambdós són la mateixa activitat, i per tant, SOLS HI HA EXPERIÈNCIA.
(La llibertat primera i última – Krishnamurti)