Alguna cosa devia passar quan era petita, que no recordo, ja que des de que tinc memòria sempre m’ha fet pànic anar en bici.
Una sensació de por desmesurada, una suor freda, em tremolava tot el cos i a l’intentar pujar-me a la bici podia inclús esclatar a plorar com una nena petita… La veritat, em feia molta ràbia aquest conjunt de sensacions i pors que m’impedien gaudir d’un passeig en bici i era conscient que em perdia moltes coses per aquest motiu.
Un bon dia el Vicenç em va comentar això del TIPI i no sense cert escepticisme li vaig explicar que jo tenia aquesta espècie de fòbia de pujar a una bici i passejar amb ella.
La veritat es que em va deixar al·lucinada, vaig reviure aquells moments en que jo passava aquella sensació de pànic, em van venir sensacions físiques que ràpidament van desaparèixer i desprès em va dir: ara vas i prova d’anar en bici.
Vaig arribar a casa, vaig demanar-li la bicicleta al meu marit i a l’acabar de donar una volta vaig haver de trucar immediatament al Vicenç per donar-li les gràcies i dir-li que havia anat en bici, desprès de 30 anys sense poder acostar-me una!! No és increïble?